Soc en Daniel, un utòpic constructor de vaixells...

He de ser clar, he estat sempre un pessimista de merda.. I somiar es més fàcil que despertar i afrontat la realitat dels meus pesars... però almenys al dormir les meves utopies són reals. Encara que siguin sent com jo sóc. Un cos sense ànima... un titella sense amo, un ecosistema mort, un ocell que te ales, però no ulls per veure cap a on volar..

Pensava en escriure fins que em vaig quedar adormit...i vaig començar a somiar...

Però va ser tard quan em vaig adonar que tota la meva vida havia estat construint un vaixell, a un desert on no havia plogut mai i on el vent tenia menys presencia que els meus propis sentiments.

Un vaixell amb el cos fet de records de pedra que no flotaven, amb un mástil format per les espines que duia al cor, i unes veles tan amples que no em deixaven veure més enllà del poc temps que em quedava de vida.

Havia construït un vaixell que no podia navegar...

De cop em vaig despertar...

Ostia puta, àvia construït la representació utòpica d'una mort freda en un somni on jo comandava tot.
M´havia suïcidat a un somni de manera metafòrica, el meu cervell no deixava de ser una capsa de cables que no arribaven a connectar bé. Havia tingut un puta malson i res més.